El proper dilluns comença l’aventura. Moltes compres d’última hora, molts dubtes, moltes pors, molts comiats, però sobretot molta il·lusió per a començar el viatge i veure tot el que ens espera gaudir durant aquest mes.

A partir d’avui entren en vigor el cànon digital, o el que és lo mateix, la baixada de pantalon socialista amb els de l’sgae que van ajudar-los en aquestes campanyes electorals. En els moments de crisi com aquests, aquests robo-impostos son d’allò més adients. Tot i així, entenc que a partir d’avui baixar-se música d’internet i guardar-la en un mp3, usb, dvd o on em surti dels nassos de posar-ho, serà totalment LEGAL, ja que si ens cobren per algo que no hem fet, s’haurà de fer-ho.

Aquí van les tarifes, algunes fan esgarrifar hi tot:

Primero. Equipos, aparatos y soportes materiales sujetos al pago de la compensación por copia privada y las cantidades aplicables.

1. Los equipos, aparatos y soportes materiales digitales de reproducción sujetos al pago de la compensación, así como el importe de la compensación que deberá satisfacer cada deudor por cada uno de ellos son los que se indican a continuación:

a) Para los equipos o aparatos digitales de reproducción de libros y publicaciones asimiladas reglamentariamente a libros:

1. Equipos multifuncionales de sobremesa, de inyección de tinta, con pantalla de exposición cuyo peso no supere los 17 kilos, capaces de realizar al menos dos de las siguientes funciones: copia, impresión, fax o escáner: 7,95 euros por unidad. Cuando supere el peso indicado será considerado como equipo o aparato con capacidad de copia y según su velocidad estándar de reproducción.

2. Equipos multifuncionales láser de sobremesa con pantalla de exposición cuyo peso no supere los 17 kilos, capaces de realizar al menos dos de las siguientes funciones: copia, impresión, fax o escáner: 10,00 euros por unidad. Cuando supere el peso indicado será considerado como equipo o aparato con capacidad de copia y según su velocidad estándar de reproducción.

Read the rest of this entry »

Amb el canvi d’horari a la feina, m’he trobat que uns dels “passatemps” quan anava a la feina era veure reconèixer a la gent que anava en direcció contrària a la meva. Amb els mesos s’ha convertit en una rutina creuar-me amb el veí que marxa a la feina i que deu treballar no massa més lluny que jo, del citröen de la noia que sempre va amb les ulleres de sol, faci sol o núvol, dels veïns de Perafort que baixen a la feina, de mon padrí de tant en tant, i del renault que és igualet al del pesos, i que alguna que altra vegada he saludat per costum.

Nous horaris i nova rutina, per ara lo normal és trobar-me cua a la carretera aprop de la feina i fer una mica de volta per anar per una més tranquil.

Es diu d’aquelles persones que van als pobles alguna vegada, sobretot a l’estiu quan s’acosten les vacances, i deixen els seus gossos/es abandonats en mig del poble i foten el camp tan tranquils.

Avui han deixat aquesta coseta tan mona abandonada al poble, qui la vulgui adoptar en un parell de dies serà a la protectora d’animals de Tarragona.

“Grabar una gran cinta recopilatoria es como romper con alguien, se tarda más de lo que imaginabas. Hay que empezar a lo bestia para llamar la atención, y luego ir aumentando la intensidad pero sin pasarte de vueltas porque luego hay que bajar de golpe. Hay un montón de reglas…En fin, he empezado a grabar una, en mi cabeza, para Laura, con cosas que le gustan, cosas que la harán feliz. Por primera vez creo que sé como se hace.”

M’encanta la película aquesta, no podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que he vist aquesta peli, o bé la peli sencera o potser només un troç per a passar l’estona. Una de les meves escenes favorites és quasi al final, quan el Rob parla sobre l’importància de gravar una cinta i tot el que inclou gravar-ne una a algú. Per sort, ara el cd i els mp3 han fet que el procés s’hagi accelerat força.

Al jARDí del mANICOMi, que també son fans de la peli, en fan una reflexió molt caxonda i interessant:

L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.

Carta al director publicada avui divendres 6 de juny al diaridetarragona:

Sala Trono
Vaig tenir la sort de gaudir de l’obra El lleig, producció del col·lectiu Trono Villegas, en el reduït local de què disposen a la Part Alta de Tarragona. No sóc crític teatral, però estic convençut que es un producte excel·lent que hauria de triomfar a Barcelona.

La sala té una capacitat per a unes 50 persones i em consta que l’Ajuntament va cedir el local per iniciar el projecte l’any 2002. Aquest col·lectiu teatral és qui impulsa la recreació de Dames i Vells a les festes de SantaTecla i es tracta d’un grup que ha demostrat que té talent i membres que han triomfat en el món teatral i de l’espectacle.

L’Ajuntament ha decidit obrir la Casa de la Festa per guardar tots els elements festius -bestiari, gegants…- que participen a les festes de la ciutat. Per tant, ens trobem que qui crea, imagina i té talent treballa en un espai de 100 m 2 i els capgrossos i companyia tenen 800 m 2 perquè estiguin ben amples.

Tot això acabarà com sempre: donant una medalla d’or de la ciutat als membres de la Sala Trono quan tinguin 70 anys, i sense saber explotar les seves capacitats actuals pel bé de la ciutat.

Joan Juera Puig (Tarragona)

Dins dels matissos que es poden fer sobre el tema, té més raó que un sant. Aquesta ciutat viu anclada en la Setmana Santa i en tot el Bestiari que comenta més amunt, i d’aquí no sortim. És lamentable.

Si no heu anat a veure l’obra el Lleig, intenteu anar-hi a Barcelona (del 4 al 29 de juny al Tantarantana), perquè és una obra molt interessant i els quatre actors estan genials.

Eran las seis y aún hablabas
mientras que yo callaba otra vez.
Incapaz de transmitirte,
preferí actuar, así que …

Eran las seis y tú aún me hablabas.

Les cançons ens recorden a la gent, ja sigui perquè és qui ens la va recomanar, que et recorda a algun moment o alguna situació viscuda o que et recorden a algú especial. Aquesta lletra de love of lesbian entraria dins aquest tercer grup, i desde fa un temps sona força a la meva playlist. Em recorda a ella i els caps de setmana plujosos que hem hagut de compartir darrerament, apart de coses més cursis que em venen al cap i que soc incapaç d’escriure. Espero que en puguem disfrutar molts més.

Aquí es poden llegir les impressions, sentiments, pensaments, sensacions del grup alhora d’escriure aquesta cançó i la resta de les del disc (Cuento chinos para niños del Japón.)

Torna l’època de pol·len (pollen com diria el gran Palomino) i ja tornen els ulls vermells, els estornuts inacabables, el maldecap,…i per superar-ho les minipastis que em prenc. “Mano de santo” tu, es prendre-les i al cap d’unes hores la recuperació és gairebé total.

I aquest any amb les pluges i que ara començarà a florir tot, doncs ja tremolo del que patiré aquest mes. Paciència si se’m veu despistat, més encara del normal, és que l’alèrgia m’atonta més.

Daft Punk - One more time